Habitatge
Emergència habitacional a Ciutat Vella
Ciutat Vella amb una població de 113.154 habitants (2006) ha esdevingut el districte de Barcelona on es fa més punyent la vulneració del dret a l’habitatge digne: expulsions directes i indirectes de població resident, substitució de sòl residencial i destinat a equipaments per hotels i apartaments turístics, augment desmesurat dels preus de venda i de lloguer, situacions d’assetjament immobilari, manca d’habitatge social, així com baixa qualitat edificatòria i poca integració de l’habitatge de nova construcció amb el paisatge urbà. Aquest fet, és encara més greu si tenim en compte que Ciutat Vella amb una alta concentració de col·lectius vulnerables (gent gran amb baixos recursos econòmics i població novinguda sotmesa a l’arbitrarietat de la legislació d’estrangeria.)
Una transformació urbana afavoridora del capital privat
Considerem que el desgavell actual que assola al districte (al marge de les tendències globals derivades de l’especulació immobiliària) no pot separar-se dels plans urbanístics que l’han afectat, i especialment les pràctiques dutes a terme per Foment de Ciutat Vella, abans PROCIVESA, societat mixta formada per l’Ajuntament per dur a terme la seva implementació
D’una banda, les afectacions històriques del Pla Comarcal de 1953 i del Pla General Metropolità de 1976, així com la congelació de lloguers de 1966, van afavorir la degradació de nombroses illes de casa, la majoria de propietat vertical i altres comprades pel propi consistori, desincentivant la seva rehabilitació i generant un clima de “degradació expectant”, especialment en els barris del Raval i Santa Caterina, que legitimaria posteriorment intervencions urbanístiques basades en l’enderroc i la substitució residencial, el que afavorí l’augment de rendes diferencials del capital privat. Si bé considerem que a Ciutat Vella calien operacions de regeneració urbana, aquestes s’han realitzat de forma agressiva amb la seva morfologia urbana i la composició social dels seus habitants, s’ha menystingut la rehabilitació en favor de l’enderroc, ha estat poc participada i s’han tingut més en compte els interessos del capital privat que els dels veïns i veïnes de Ciutat Vella.
Fruit d’aquestes operacions urbanístiques (especialment els PERIs del Raval i Santa Caterina) ha canviat la fesomia dels barris, s’ha afavorit l’expulsió directa d’aquells residents que es trobaven en situacions de subarrendament i d’expulsions indirectes a partir de la puja de lloguers dels veïns col·lindants a les zones afectades, afavorides per la liberarització del mercat de lloguer (Decret Boyer, 1985). Aquesta és una situació anàloga a la que pot provocar l’execució de l’anomenat Pla dels Ascensors a la Barceloneta o la construcció de nous hotels al barri (Hotel Barceló Raval, Hotel del Palau de la Música, Hotel del carrer Magdalenes,…).
Les situacions d’assetjament immobiliari, protagonitzades avui majoritàriament pel capital privat, i no fa tans anys per PROCIVESA. són la conseqüència del procés de remodelació urbana de Ciutat Vella, esdevinguda cada vegada més en un parc temàtic orientat al consum turístic, i on s’estan expulsant les activitats tradicionals (comerç al detall, locals comunitaris, tallers,…) i on les noves dinàmiques gentrificadores s’amaguen sota el vel de la mixticitat.
Només l’arribada d’un important nombre de població d’origen migrant durant la dècada dels 90′ ha aconseguit reduir en part els efectes de gentrificació i reactivar una activitat comercial de barri, així doncs no es estrany que actualment des dels poders públics s’impulsin polítiques punitives per afavorir la seva desconcentració a la perifèria de la ciutat, adduint una suposada guetificació i trencant les xarxes de socialitat presents.
Un mercat lliure desbocat
Ciutat Vella ha experimentat en els darrers anys un fort creixement poblacional, entre l’any 2001 i 2004 el barri va crèixer un 26,3% revertint la tendència al despoblament dels anys anteriors. Un dels factors que ha contribuït a aquest creixement és l’arribada de la nova migració, un 39,6% de les perones empadronades l’any 2004 havien nascut a l’estranger. Alhora és un dels districtes on es concentren un gran nombre de problemàtiques socials, és el districte que acumula el major nombre de rendes mínimes d’inserció (un 26,8% del total de Barcelona) i que acull els barris amb un menor índex de capacitat econòmica familiar (Barceloneta i Raval).
Un dels factors que està contribuint a aguditzar les problemàtiques socials a Ciutat Vella és el desbocament del mercat de l’habitatge. Amb només un 39,9% d’habitatge de propietat, el preu de venda l’any 2004 de l’habitatge de segona mà se situava en 3.701 €/m2, per sobre de la mitjana de Barcelona que era 3.607 €/m2, quan als anys 90 era inferior. Tanmateix, per copsar el canvi, cal tenir en compte l’augment del preu de l’habitatge entre l’any 2000 i el 2004 que se situava en un 141,5% (nova construcció) i un 122,9% (segona mà).
Ara bé, si l’increment de l’habitatge de venda ha estat espectacular, cal tenir present que la majoria del parc d’habitatge a Ciutat Vella és de lloguer, un 57,9% l’any 2001 i que aquesta és el regim de tinença majoritari entre les classes populars del districte. Entre l’any 2000 i l’any 2004 el preu de lloguer va augmentar al districte de Ciutat Vella un 94%, situant-se un 16,25% més car que a la resta de Barcelona, el que suposa redoblar l’esforç econòmic de les famílies que hi viuen, que en molts casos davant la impossibilitat de poder afrontar l’augment un cop finalitzat el contracte, s’han vist obligades a marxar del barri, 7.129 persones van marxar del districte l’any 2004, principalment del barri Gòtic.
Finalment cal tenir en compte, les dinàmiques d’especulació immobiliària, presents al districte, un indicador de les quals és el nombre d’habitatges vacants. Davant d’una dinàmica alcista del mercat immobiliari, l’existència d’un 23,5% d’habitatges buits l’any 2001, mentre a Barcelona hi havia només un 13,3%, només s’explica per la presència d’interessos especulatius, que esperen un moment propici per llençar-los al mercat.
Un habitatge Social insuficient
En el període 1988-2004 es van construir a Ciutat Vella 3.100 habitatges de titularitat pública, dels quals 669 van ser venuts als afectats per a la remodelacio urbanística i 2.418 habitatges es troben en regim de lloguer. D’aquests 1.118 pertanyen al Patronat Municipal de l’Habitatge, 816 a ADIGSA i 484 a Foment de Ciutat Vella. Cal tenir en compte que aquestes xifres corresponen al període d’implementació dels PERI, i que la major part d’aquest habitatge (venda i lloguer) ha anat destinat a operacions de reallotjament. Així mateix, la construcció d’habitatge social ha estat contestada per residents i associacions veïnals per la baixa integració en el teixit urbà (cases clonades que no respecten l’estil edificatori de Ciutat Vella), i en un molts casos per la baixa qualitat edificatòria de la construcció i la inexistència de balcons, terrasses,…
Catàleg de propostes per fer front al desgavell
Referents a les actuacions urbanístiques:
Exigim un debat ciutadà al voltant de quin és el model de Ciutat Vella volem, donat que les operacions de projectació i remodelació urbana s’estan fent d’esquenes al veïns i veïnes del Districte. Considerem que experiències com la participació en l’elaboració del PAD i l’audiència pública són clarament insuficients, en tant que són formes de participació no vinculant i que no permeten un canvi d’orientació integral del districte. Denunciem la funció legimitadora dels nombrosos processos malanomenats “participatius” i exigim una participació transformadora i vinculant.
Fins que aquest debat no es realitzi considerem que han de ser aturades totes les intervencions urbanístiques que compten amb l’oposició veinal.
Davant l’opacitat, les males pràctiques denunciades pel teixit associatiu i veínal, i la prepotència mostrada per Foment de Ciutat Vella, exigim que aquesta sigui transformada integralment en un organisme obert a la participació ciutadana, o en cas contrari, la seva desaparició.
L’aturada del Pla d’ascensors a la Barceloneta en tant que suposa una vulneració del dret a l’habitatge dels residents i pot alterar la composició del barri.
Un nou pla d’usos que impulsi el decreixement de l’activitat hotelera i dels serveis associats al turisme al Districte, donat l’impacte negatiu que el turisme actualment té sobre el conjunt del districte.
Referents a la política d’habitatge:
Que s’impulsi la rehabilitació d’edificis enlloc del seu enderroc, respectant a la població resident (i no només als drets dels propietaris) i el patrimoni construït. Respecte al patrimoni, demanem que s’abandonin els criteris estrictament monumentalistes, i que s’inclogui el patrimoni construït de les classes populars i el patrimoni immaterial. En aquest sentit demanem una transformació de l’Oficina de Rehabilitació de Ciutat Vella de manera que sigui un organisme obert i participat als Ciutadans que impulsi realment polítiques de rehabilitació des d’una òptica comunitària.
Que s’impulsi una real política d’habitage social basada en l’impuls del lloguer social i la creació de models de cooperativa d’habitatge de cessió d’ús.
Que en virtut de la Llei d’habitatge aprovada pel Parlament de Catalunya i com a mesura d’urgència donada la situació d’emergència habitacional s’iniciï l’expropiació d’ús dels pisos buits de Ciutat Vella i la seva destinació a lloguer social i comunitari.
Que es penalitzin les pràctiques d’assetjament immobiliari. Que l’ajuntament es personi com acusació pública i es publiqui un llistat d’immobiliàries i propietaris que han estat denunciades.
Que es realitzi un cens públic d’habitatges buits, i es prenguin mesures administratives per tal de conformar una borsa d’habitatge de lloguer social.
Espai Social de Magdalenes i V de Vivienda
